xbs

Diuen llengües viperines que l’orgia política de les esquerres “catalanes” s’esmicola per moments i que cap dels instruments dels tres amants ja no toca solfa com abans. No és d’estranyar que després de tantes banyes en convivència es plantegin anar a cal advocat per preparar els papers del divorci. Això sí, d’una manera dolça i políticament correcte, només faltaria. 

Confesso que el sectarisme d’alguns personatges de reagrupament que semblen devots de pregaria i dejuni em causen un rebuig al paladar similar al que em produeixen partits com el PSC o el PP. Em sorprèn l’àmplia generositat sanguinària amb què actuen contra qualsevol crític que gosi contradir els propòsits de la seva associació o criticar el seu Messies, quina vergonya ! Si algú gosa fer esment a qualsevol cosa negativa a Reagrupament o contra el Sr. Carretero el titllen de traïdor i el menyspreen amb una ràbia indescriptible.

Què celebrem el dia 8 de març exactament? potser una sospitosa tragèdia de principis del segle XX on varen morir cremades 142 treballadores d’una fabrica tèxtil a New York? (curiosament després de fer una vaga per demanar millores salarials), potser una reivindicació profunda del socialisme més pur o potser una victòria del moviment feminista? Sigui quina sigui la resposta correcta, les nacions unides van decretar al 1977 la data del 8 de març com el “Dia per als Drets de la Dona i la Pau Internacional”.

Decidir en política què és bo i què és dolent pel país sempre és complicat alhora que decidir quina és la millor opció pot estar condicionat per una hipocresia clamorosa.
Segons el meu criteri el catalanisme actual es pot desglossar d’aquesta manera:

La imatge deplorable i gris que han ofert els dirigents de Reagrupament ha deixat entredit la seva credibilitat com a opció política entre una perplexació generalitzada del seu públic.
Com sempre succeeix en l’entorn independentista, ja sigui en els partits o a les plataformes civils, els protagonismes afloren dramàticament per discutir qui té el nas més gros o les dents més tortes. Aquest és el flagell que no cedeix mai i sempre acaba amb els somnis i propòsits honestos dels homes.

Ahir vaig tenir l’oportunitat d’assistir, en el vell i atrotinat cinema Foment del c/ Nou, a la presentació de "Mataró Decideix". Confesso que em vaig sentir cofoi al veure la comunió que es va crear entre tots els assistents en un sala plena de molts sentiments i il-lusió. Entre les cares conegudes destacaven en Xavier Mir, en J.Manel Ximenis o en Diego Arcos i com no, la part institucional amb els regidors Francesc Teixidor (ERC) i Quim Fernàndez (CDC).

S’ha acabat, finiquitat, liquidat, com vulgueu però Reagrupament ja és història. La renúncia d’en Joan Carretero i dels seus lleials fidels ha destapat la caixa dels trons. Molt possiblement comportarà la fi d’un somni de molts independentistes catalans que acabarà esmicolat en bocins.Potser alguns intentaran maquillar la realitat amb juraments esbojarrats o enganys no massa imaginatius, però hi ha signes ben visibles que l’aventura reagrupista està a punt d’acabar en fracàs.

Ara que per fi la llei obligarà a les sales de cinema a ofertar un 50 % de pel•lícules amb l´idioma oficial d’aquest país, els exhibidors amenacen en impedir-ho fent vagues com a bravates.


Aquests bergants del cel•luloide menyspreen la nostra llengua i atempten amb impulsos furiosos cap als ciutadans catalanoparlants. De fet, se’ls en fot tot el que no sigui obeir devotament els seus desitjos lascius d’ omplir-se bé la bossa fins dalt.

Feu-vos aquesta pregunta: si existís una eina que inspirés confiança i accelerés  un procés polític al parlament que ens deslliurés dels nostres colonitzadors, hi participaríeu?


Enderrocar  Espanya per aixecar un estat propi no és una excentricitat, només cal tenir un imperi financer al servei de la insurgèntcia catalana.
Creant una fundació per la independència tothom tindria l’oportunitat de col•laborar-hi fent petites donacions, fins i tot permetria a alguna persona donar un bon grapat de calers de la seva herència el dia que la seva vida caigués en un pou de foscor.

L’afer del foc forestal d’Horta ha esdevingut un pessebre d’hipocresies que flagel•len a una societat civil cremada, que observa atònita la incompetència d’un govern que busca desesperadament desfer-se de la seva responsabilitat.

Les argumentacions incertes i vagues de com va succeir la tragèdia que va acabar amb la vida dels agents rurals, ha comportar que l´ oposició demanés la dimissió dels màxims responsables polítics. Per honestedat i seny haurien de deixar el càrrec que ocupen però això són virtuts absents en la moralitat d’aquests personatges.

Aquest any toca votar i us confesso que em fa esgarrifar pensar en la possibilitat que es pugui repetir per tercera vegada consecutiva un tripartit al nostre país. Les qüestions d’alta política necessiten estar aconsellades per persones de gran raciocini però també de gran compromís amb el seu poble i ha quedat demostrat que ni el PSC, ni ERC, ni ICV en tenen.



Fem un lleuger anàlisi de la situació:

Per enèsima vegada el Sr. Duran i Lleida renega de l’independentisme i aconsella al Sr. Mas que no s’embarqui en aventures menyspreables que segons ell perjudicarien la imatge del partit.

La porta oberta en forma de llei per aconseguir la presència de la nostra llengua a les sales d’audiovisuals s’endevina com un primer pas en la lluita per la normalització del català. La veritat és que fins que no vegi els tràmits legals confirmats i actius no em refiaré de que sigui una notícia fiable i no només un utòpic episodi romàntic.

L’alcalde de Barcelona com a bon socialista vol amagar les misèries del seu govern anunciant en un to melindrós la candidatura de la ciutat per acollir els jocs olímpics d’hivern del 2022.

El Sr. Hereu passa olímpicament de la crisi que afecta als barcelonins, obvia l’anella de problemes que envolta a la ciutadania i es lliura a fer un electoralisme que fa alçar veus d’indignació.

Fa temps em vaig adonar que per aconseguir la independència de Catalunya primer s’havia de culminar una regeneració política a fons del vell ventall polític català. És evident, però, que trobar un mecanisme psicològic que aconsegueixi un trasbassament en massa tan important de votants no és una feina fàcil.

Només respectant les filosofies clàssiques de dretes i esquerres i fent escissions amb celeritat en els partits tradicionals és podria aconseguir l’èxit d’una regeneració política.

Més d’una vegada dins l’entorn convergent s’ha parlat d’un possible pacte entre CiU i el PSC per governar Catalunya. De fet, a la part d’unionistes del gremi convergent segur que els hi aniria bé, en canvi, a la part sobiranista del partit, que no és amiga d’aventures amalgàmiques amb segons qui, segur que no.

Personalment tinc clar que traspassar el llindar del laberint on abans ja s’hi va perdre ERC seria un gravíssim error per part del Sr. Mas. El principal problema és que la seva brúixola mental només li senyala la direcció cap a la travessia que porta a la presidència sense cap altre rumb possible.

En “Puchi” és un crack, el rei de l’humor, està clar que el seu homòleg del Polònia no  pisca al seu costat. De fet en el seu últim monòleg s’ha tornat a superar i ens ha sorprès parlant de com ha pujat l’independentisme a Catalunya gràcies al govern Tripartit i a la bona tasca feta per part d’Esquerra republicana.

Està clar que això de ser un cagadubtes en el panorama polític català cada dia esta més de moda, ja és fins i tot un segell marca de la casa o una tradició delirant a la que ens estem acostumant.

Us ho creieu o no, el regal de reis més sol-licitat per les famílies catalanes d’aquest any ha estat un producte comprat a les farmàcies. Res d’electrònica, ni roba, ni llibres, ni pel•lícules, ni tan sols bicicletes, no,no, al estripar el paper de coloraines amb un somriure a la cara tothom hi ha trobat un pot ben gran de vaselina amb un llacet.