xbs

I si no sona? Doncs, poca cosa a fer.

Encara hi ha qui creu que apuntant-se al Facebook o a un portal on ens conviden a treballar per la independència, movent només el dit sobre el ratolí, ja ni ha prou.

Les consultes, a més a més de dedicació, ens han costat diners. Ja és un pas endavant per trencar la inèrcia i entendre que les aportacions en metàl·lic son imprescindibles.

O dedicació o diners. Millor les dues coses.

I no val dir “ja ho faré”, no, perquè és al principi, sobre tot, quan més recursos es necessiten.

Havia baixat expressament d’Alemanya per assistir dilluns a unes classes a la Universitat Autònoma de Barcelona i just quan estava a punt de començar, ens comuniquen que cal evacuar el campus per la tempesta de neu. A mi la veritat és que m’ha semblat inversemblant que això pogués passar.  Al principi em resistia a creure que el meu viatge havia estat en va. Havia demanat un dia de vacances per res!!. Per sort he fet cas i quan he intentat sortir amb el cotxe del campus he vist l’entrada de l’autopista  col·lapsada, de seguida he vist que era un suïcidi continuar allà, m’he tornat enrere i he deixat el cotxe a prop de l’estació del FFCC. He anar amb tren a Barcelona.

En tot cas aquest no és el debat sinó una introducció del que explicaré.

Avui fa un any, estàvem pels carrers de Brussel·les amb els nostres compatriotes. Manifestant-nos per la independència. I qui podia pensar que just un any després hauriem passat dues onades de consultes populars, tirades endavant il·legalment, i des de la base ciutadana, amb més de 20.000 voluntaris, i a hores d’ara més de 240.000 vots a favor de la independència…

És una fortuna, és una sort, que per fortuna o sort, escollís el diumenge per fer els meus articles, és un honor poder escriure avui.

El dimecres, com imagino mots de vosaltres, vaig ser a Sabadell, a l’Acte d’Estat de la campanya ‘I’m Catalan I love freedom’, per cert ben organitzat.

El meu brevíssim comentari d’avui, m’he quedat sense temps material per fer-lo, no serà descriptiu. Tots heu pogut llegir moltes coses d’aquesta cita independentista i no cal. Només dir que el teatre estava ple a vessar i va ser una altra oportunitat per saludar a amics i companys i vibrar amb ells.

Avui faré només un petit comentari, molt curt.

A Sabadell, ahir, alegria de trobar als companys de lluita (sí, lluita).

La Faràndula, plena.

A la sortida, plovisquejava. Jo, per dins, buit.

Ja està.

Els catalans estem condemnats mentre no siguem lliures a seguir lluitant. No podem baixar la guàrdia, no podem mai esperar que si no fem res, anirem a millor.

Potser abans, quan es va sortir de la dictadura semblava que s’avançava, semblava que amb poc que fessis, s’havia aconseguit quelcom important pel poble català. Però tot era un miratge provocat de què es partia no del no res o encara pitjor, en molts aspectes, es venia de menys que no res.

L’ ESTUPIDESA HUMANA

Com deia Albert Einstein ‘’ Hay dos cosas infinitas: el Universo y la estupidez humana. Y del Universo no estoy seguro’’ (* pels que es pensen que una frase meva escrita amb castellà ha acabat amb la nació catalana: Hi ha dues coses infinites: l’Univers i l’estupidesa humana. I de l’Univers no n’estic segur)

L’estupidesa humana és infinita. Però aquesta estupidesa es multiplica segons amb quines societats. La societat més estúpida que hi ha al món és la catalana independentista.

I perquè dic això? És que m’he tornat espanyolista?

Avui faré un escrit una mica estrany. La veritat és que ara estic immergit en les meves classes i com que m’agrada sempre preparar-ho tot nou, les coses de la Bioquímica avancen ràpid, em porten molta feina i no em deixen gaire temps per a les altres activitats. Fins a l’estiu, penjat.

De totes formes si que tinc temps per pensar i reflexionar sobre el que està passant al nostre país. Al llit, a l’autobús, li dono voltes a tot. Anem doncs per aquesta ràpida reflexió.

Tenim la societat que tenim.

No tenim poder, no tenim un duro.

Engrescador, no?

Tenim a tots els partits parlamentaris en contra. Necessiten els nostres vots per mantenir en seu estatus i arribar o mantenir-se en el poder.

Un dels triomfs de la manifestació de Brussel·les, fou que un moviment des de la base va aconseguir arreplegar, sense mitjans de cap mena, deu mil catalans manifestant-se per la capital europea a favor de la independència.

Com ja es sabut, Deumil.cat, va néixer espontàniament gràcies a la iniciativa d’unes poques persones, que s’havien conegut per Internet i que els motivava trobar una sortida a l’atzucac que es trobava Catalunya, a l’estiu del 2008.

A la mínima ja ens ataquen.

Veient els titulars d’avui que m’arriben cada dia al meu correu, he llegit

Els referèndums, a la baixa?

L’acte central només aplega 200 persones al Vendrell pels 3.500 que va reunir a Barcelona

M’he quedat pensatiu. No ens podem permetre ni un moment de descans. A la mínima ja ens ataquen. Queda molt poc per la nostra independència i jo hi crec. Els mitjans de comunicació espanyols no ens deixaran ni un sol segon de descans. Aniran a cada acte, miraran si hi ha gent, miraran que es diu, miraran els resultats de les consultes i miraran l’índex de participació.

Divendres al vespre just abans d’escriure això he pensat en els darrers dies. Fa ja uns dies que estic neguitós. No m’agrada com van les coses. Veig en el panorama polític català dos bàndols perfectament definits. Per una banda, un grup de partits que pretén tenir bons resultats a les eleccions, em refereixo als partits polítics que estan dins el Parlament. Estan fent la feina que saben fer, no dic que l’estiguin fent bé, però ho intenten. La tenen programada i a banda d’aquelles variacions provocades per esdeveniments sobrevinguts no s’aparten del camí traçat, tenen un pla. Un pla que mai no ens portarà a la independència, tant és el que diguin.

A vegades la política sembla que res no avanci, sembla que tornem al mateix lloc d’on partíem, però no és cert. Des de fa uns anys que a Catalunya hi ha un moviment, cada vegada més fort, que vol poder decidir pel seu futur com a nació lliure i sobirana. Això no ha sortit pas d’una manera premeditada, no ha estat pas cap estratègia dels grups polítics catalans. Tot això ha sorgit de dintre de la societat catalana. Ha sortit dels ciutadans de carrer. De catalans sense cap pretensió política ni ganes de fer-ne, però veien que els líders polítics catalans no estan a l’alçada del repte de trobar la sortida de l’atzucac que ens trobem, hem decidit actuar.

Ja teniu aqui els vostres politics, amb mesures d’alló més … com dir-ho… Impressionants?

Quan cada dia tardes més…

surt la Imma Mayol i et diu que encara reduirà més la velocitat pels trams oberts de la Gran Via de Barcelona.

Dels 80 km/h fatigosos, als 60 km/h. a aquest pas la gent de pràctiques de l’autoescola se’ls calarà el cotxe cada dos per tres, i llavors si que si més no, tindrem alguns accidents. No hi haurà qui s’atreveixi a fer l’examen per la Gran Via.

Per què? Per reduir el soroll.

Dimecres ens sorprenia el conseller d’Educació, Ernest Maragall dient en una conferència – esmorzar informatiu que creu que Catalunya està ‘fatigada’ de la fórmula del tripartit i que no hi donarà el mateix suport que en les anteriors eleccions. Afegia que ‘tot indica que no recolzarà nous experiments ni artefactes inestables o pretesament inestables’.