xbs
Jo també vull un Estat Propi - Xarxa de Blocs Sobiranistes
Ja som 907 catosfèrics
AnuncisSuggerimentsDarrers blogs adheritsEnllaços   |
La vida en un blocToros (publicat a El Matí DigitalHe anat als toros, per primer i, potser, última vegada. Tot dependrà de com acaba tot plegat al Parlament de Catalunya. Sempre m’he declarat taurí, per “épater les bourgeois” i per una certa curiositat per aquesta festa. És cert que a la família materna s’expliquen històries de bestiar boví, i en aquesta línia hi tinc algun avantpassat afeccionat, però tot plegat no crec que tingui massa influència en la meva defensa de la festa. L’he defensat sense anar-hi, i no crec que hagi errat.
La conclusió independentistaVeníem de moltes ofenses, algunes suportades amb veritables estoïcisme, molts anys d’intents de pacte, de necessitat comprensió, de voluntat de construir i fer-nos estimar que topaven una i altra vegada amb les restes dels ponts que ens van dinamitar al davant. Érem conscients dels nostres fracassos, farts de que una vegada i una altra ens diguessin qui mana i com ens volen. Una reacció política i simbòlica (Article publicat a El Matí Digital)Segons la premsa madrilenya més retorçada el Tribunal Constitucional ha donat carta blanca a l’Estatut. A parer de la catalana ens l’han retallat i encara podia haver estat pitjor. El President de la Generalitat acata però es disgusta, la Vicepresidenta De la Vega està satisfeta. I són del mateix partit. Sabem que ens han anul·lat quinze preceptes i, el més perillós, ens n’interpreten una trentena, però sobretot som conscients que es tracta d’una presa de posició simbòlica i política. Siguin quins siguin els articles anul·lats o interpretant, tan és.
Un any (Article publicat a Valors)Fa un any vaig deixar la feina que feina d’advocat, l’anar i venir i l’intent de resoldre problemes d’uns clients que exigien sempre solucions per abans d’ahir. En un principi era una carrera que m’agradava i he de dir que vaig trobar el plaer en l’exercici del dret. Fins i tot, l’estímul constant, la recerca d’una sortida imaginativa als casos i la necessitat d’interpretar a conveniència les lleis les veia com el meu futur immediat i remot. No obstant, un avís de salut em va fer deixar i enviar, gairebé, al botavant l’experiència del dret. Tancament de Caixa (Publicat a Matarónoticies.cat)Dimarts Caixa Laietana signava la “fusió freda”, - forma col•loquial en que es coneix aquesta martingala del Sistema Institucional de Protecció -, amb Caja Madrid, Bancaja i un seguit de petites entitats de diferents comunitats. 147 anys després de la seva fundació, una de les entitats que donaven caràcter de ciutat a Mataró passa a formar part del grup de caixes d’estalvis que se situen sota l’òrbita del nou holding madrileny que dirigirà l’exministre d’Economia i exdirector del Fons Monetari Internacional, Rodrigo Rato.
Anar a "marc" (Article publicat a Valors)En el moment d’escriure aquest article encara no hi he anat. Potser hi aniré quan faci més dia que tinc calor, o quan pugui creure que l’aigua no és gelada. Però ja n’hi ha molts que hi han baixat. Segur que en d’altres pobles ja reben cues de visitants de diumenge, i alguns delaten amb la seva morenor, força estona torrant-se al sol. Però jo encara no he anat a “marc”, dit a la manera de Mataró, pronunciant una c després l’erra de mar. I no en diem anar a la platja o anar a banyar-nos. Ens referim al mar. Perquè una platja sense mar no seria res tan diferent de asseure’s a prendre el sol a una clariana o una plana d’una vall. Si plou, més val mullar-se... (Article a Valors)Com ens deia en Raimon, el nostre país no sap ploure, o plou poc o plou massa. Com seguia la cançó si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe. Sempre estem entre l’amenaça de la restricció o les conseqüències de dies de tempesta i rierada, aquesta darrera tan pròpia i característica del Maresme. Enguany, també podríem parlar de nevades, que pel que sembla el nostre país tampoc està massa prest en aquests assumptes. Amb aquest panorama meteorològic els ciutadans que han d’anar a treballar, a portar els nens a l’escola o fer qualsevol encàrrec surten al carrer més aviat desconcertats. Un crim al costat de casa (Article publicat a El Matí Digital)Arribo a casa després d’una estona de fer ràdio. El meu carrer, habituat al pas però molt poc acostumat a les multituds, presenta una paisatge estrany: tres cotxes dels Mossos d’Esquadra, tants d’altres sense retolació, agents uniformats i de paisà, testimonis, veïns curiosos... De seguida m’informen del que ha passat: al carrer del costat de casa, al carrer que veig des del finestral de la meva habitació i que tan sovint em serveix de referència per a que em localitzin, hi ha trobat un mort. Pel desplegament policial que envaeix tota la via sota la meva finestra, no hi ha masses dubtes de que es tracta d’un crim.
Un altre article de Sant Jordi (Publicat a El Matí Digital)Fa més o menys un any començava les meves col•laboracions en aquest mitjà amb una crònica de Sant Jordi, escaigut dos o tres dies abans. Era, bàsicament, una acumulació de retalls agafats el vol durant la tarda de la diada. Alhora, també era la manera d’atrevir-me a entrar pel camí del costumisme. Un costumisme que no es deturés – només – en festes assenyalades sinó que pogués reviure postals aparentment irrellevants.
En silenci a Poblet (Article publicat a El Matí)Ni telèfon mòbil, ni Internet ni ràdio. Tampoc televisió ni diaris. Cap mitjà de comunicació ni cap soroll. Passo un parell de dies a Poblet en absolut silenci. El silenci no forma part de la meva manera de ser. Expansiu i baladrer, sóc home de conversa i de música de fons. La calma allarga el dia extremadament i afina – fins a límits desconeguts fins ara – els sentits. Com estant quiet i callat en una màquina de ressonància magnètica, estar entre les parets d'un Monestir on la regla encomana la moderació amb el soroll, de primer em provoca una certa escalfor contrastada amb un cert esglai gelat. Més o menys el que diríem un calfred. Angoixa.
Me'n vaig a peu (Article publicat a Valors)Sovint el neguit que em provoca no tenir la paciència suficient pot més que la comoditat de viatjar en autobús o en metro, o en qualsevol dels mitjans de transport. Fins i tot, de bon matí molts dies no em sento capaç d’esperar els segons que triga a pujar l’ascensor fins al replà de casa. Per això, comptant el benefici que et suposa reduir el temps d’esperar i aprofitar per començar el trajecte al mateix moment, decideixo que me’n vaig a peu. Que avui camino. Que aquesta vegada baixo les escales fins a la porta del carrer. |
