xbs

Article del SingularDigital: “Diuen que hi ha una tribu d’indis…”

Aquest passat diumenge l’amic Joan Safont em va convidar a una corrida de toros a la Monumental. No havia anat mai a cap corrida. No sóc gens amant dels espectacles amb animals i molt menys dels que s’escenifiquen al voltant de la mort. Tot i així, l’absurda polèmica que han desencadenat els antitaurins al voltant de la seva prohibició –juntament amb la gratuïtat de les entrades- em va impulsar a anar-hi.

Si vostè, amic lector, a dia d’avui es continua autodenominant federalista li recomanaria, amb tota l’estima del món, que visiti urgentment un bon psicoanalista. No voldria ser arrogant, pedant o irrespectuós, però la defensa del federalisme –ja sigui simètric, asimètric o vulgarment estètic- és una il·lusió que, aquestes alçades de la pel·lícula, podríem equiparar al somni dels reis mags o al magnífic estat mental i físic de Fidel Castro. Guardem un minut de silenci, si us plau. El federalisme ha mort. L’agonia ha estat llarga i, poc a poc, han anat caient tots. Era un traspàs anunciat. Bé, si hem de ser sincers es veu que encara queden quatre federalistes. Ho diu un rigorós estudi universitari.

“Políticament, Madrid és la caverna de Plató. Unes ombres agegantades, terrorífiques i grotesques (en més d’una ocasió), es projecten en nom de tota Espanya. A aquest efecte visual alguns l’anomenen nació. És un joc antic que TVE va fonamentar amb els homes del temps, quan plou a la Puerta del Sol, plou a Espanya.” Enric Juliana.

Aquest dissabte a les 6 de la tarda a Diagonal amb Passeig de Gràcia.

S’ha escrit molt al voltant de la vexant sentència del TC. S’ha analitzat la purga dels magistrats, l’esquizofrènica reacció espanyola, el posicionament dels partits polítics i, fins i tot, s’ha pronosticat un possible avançament electoral. No són qüestions menors. Ara, el relat que relliga totes aquestes qüestions és segurament el més rellevant. La música de fons ha canviat radicalment. Amb el dictamen definitiu s’ha posat punt i final al complex joc d’impostures que solia practicar la classe política catalana. L’escenari ha canviat tant que és absurd continuar reproduït els mateixos discursos d’abans. La sentència ha dilapidat les mitges tintes.

Quan es tracta d’atacar a l’Església gairebé tothom s’hi apunta. A casa nostra és un esport força consolidat. El franquisme va crear unes trinxeres tan profundes que avui, tot i que molts no l’hem viscut, encara en paguem les conseqüències. Intentar aplicar uns esquemes  estereotipats a una realitat que fluctua només contribueix a crear nous fantasmes. Molta gent viu encotillada pels tòpics del passat i, en consonància, interpreta moltes situacions amb criteris caducats. El franquisme –i la seva resistència- va crear uns motlles tan persistents que, encara avui, en paguem la hipoteca.

The West Wing

El sectarisme del tripartit està assolint quotes delirants. Munten, desmunten i adapten una comissió d’investigació parlamentària en funció dels seus interessos, gustos i preferències. Allò de la separació de poders de Montesquieu i tota aquesta martingala és pura propaganda quan s’hi anteposen qüestions electorals. Ells creen les normes, exerceixen de fiscals i formen part del tribunal. La justícia està feta per ells i amb ells. Criden a declara a qui volen –estigui o no imputat per la justícia-, creen culpables del no-res i absolen a presumptes pecadors.

Tal vegada no ho veurem, perquè estarem morts i enterrats, però és segur que els qui vindran després de nosaltres veuran els reis de la Terra posar-se de genolls davant Catalunya. I serà aleshores quan els lectors del meu llibre, si encara en queden alguns exemplars, sabran que tenia raó. Quan es miri els catalans, serà com si es mirés la sang de la veritat; quan se’ls doni la mà, serà com si es toqués la mà de la veritat.

Sóc incapaç d’entendre per quin estrany motiu el valor dels assassinats va en funció del botxí. És a dir, què porta a la gent a manifestar-se quan Israel –l’única democràcia del pròxim orient- comet assassinats i, per altra banda, què els condiciona a no repetir el mateix patró de comportament quan qui els comet és Xina, Corea del Nord o Cuba que, curiosament, són dictadures. És veritat: també s’han fet manifestacions. Ara: cap d’elles, tot i els centenars de persones assassinades, no ha despertat d’animadversió que genera Israel. Tinc diverses teories sobre la qüestió.

Allò del canvi tal i qual…

Com viu un monjo en un monestir? Com és el seu dia a dia? A què es dedica? Quina és la relació entre els membres d’una comunitat monàstica? És molt monòtona la seva vida?

Just quan la majoria d’enquestes pronostiquen una de les desfetes més espectaculars del socialisme català apareixen presumptes corrupcions per totes bandes. Curioses coincidències. Ara que els socialistes noten l’alè de l’abisme al seu clatell opten per obrir el ventilador i començar a escapar calúmnies. Difama que alguna cosa queda. La nova manera de fer política que es predicava des del carrer Nicaragua s’ha reduït a simple estètica. Quatre paraules de teleprompter i una mica de Photoshop. Res més. Com que els jocs d’hivern, les consultes ciutadanes i les multitudinàries obres urbanes no han fet capgirar les estrepitoses  dades electorals han escollit l’última situació: enfonsar-ho tot i que jugui l’atzar.

Poc a poc sembla que va tornant l’estiu mentre la calor va desdibuixant les rutines. Desmuntem els sòlids esquemes dels períodes hivernals, anem difuminant els horaris i alleugerint els rígids tempos de treball. Si el fred ajuda a jerarquitzar, la calor és, sens dubte, un dels millor aliat de l’anarquia. Després de Sant Joan els petits hàbits i rutines s’impregnen d’un clima relaxat i estranyament festiu. És curiós comprovar com, tot i els múltiples canvis que anem fent al llarg de la vida, l’esquemàtica organització del calendari escolar resta inalterable al pas del temps.

Els meus coneixements d’economia són més aviat escassos. Tot i estudiar economia a la universitat, sóc incapaç de preveure i mesurar la gran majoria de receptes econòmiques. Tampoc m’atreviria a donar molts consells sobre la matèria. Ara bé, no estic sol. De fet, tinc la sensació que la immensa majoria d’experts en temes econòmics tampoc han estat grans gurus en temps d’incertesa. Tot i els múltiples profetes que ara surten de sota les pedres, ben poca gent havia previst la magnitud de la crisi econòmica.